Decadència literària i política, totalment vinculades

La Decadència és el període l'època de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença catalana del segle XIX.^[1] La decadència és, en part, una construcció dels autors de la Renaixença i crítics posteriors.

S'ha dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tota Espanya i la degeneració de les institucions de la Corona d'Aragó després de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella, i Josep Romaguera.

Autors importants durant el període modern primerenc inclouen Francesc Fontanella, Francesc Vicenç Garcia, que van escriure obres teatrals i poètiques, incloent de sonets, i versos religiosos i eròtics, i Josep Romaguera, reconegut per oratòria històrica, conservada en els sermons publicats en castellà, així com l'únic llibre d'emblemes que s'hagi publicat en català, l'Ateneu de grandesa (1681).

Alguns estudiosos rebutgen utilitzar la paraula decadència per a subratllar el caràcter debilitant del concepte, resultat de les suposicions de l'observador per provar que hi va haver una decadència cultural i literària, per la suposada falta de literatura imaginativa, eliminant els textos científics i lingüístics, i la literatura escrita per catalans en altres llengües (castellà, italià, i llatí.^[2]